17. Projecció de so òptic

 

 18. Projecció d'imatge i so

 

 

En el moment de la lectura en el projector, una cel·lula fotoelèctrica, que transforma directament la llum en energia elèctrica, dóna un senyal elèctric proporcional a les dues elongacions del film. Aquest senyal es descodifica, i es porta ja al sistema d'amplificació i als altaveus del projector o de la sala, on torna a sentir-se com a so.

A la Fig. 17 veiem la disposició d'aquest sistema en el projector. També es pot veure la posició de la banda lateral de so òptic respecte la resta del fotograma.

Aquesta manera de traduir el so òpticament és un exemple de codificació analògica: hi ha una proporcionalitat, una analogia entre la forma de la informació representada, en aquest cas el so, i la seva codificació, en aquest cas una imatge fotogràfica en blanc i negre. Això val de fet pels dos sistemes que hem vist, el de densitat variable i el de doble elongació. Aquest últim és força semblant al què es fa servir en els discs microsolcs d'àudio que també és analògic però amb la informació sonora codificada en forma de desnivells d'una superfície.

Òbviament, els sistemes òptics són molt sensibles als defectes o alteracions patides pel suport com ara ratlles, dilatacions etc.

El so, per la seva pròpia naturalesa, una ona que es va desplaçant per l'espai, és una informació que flueix de forma contínua. En canvi, com sabem, per a obtenir una bona sensació de moviment la pel·lícula cinematogràfica es projecta "a cops" amb mecanismes d'avanç intermitent. Està clar que la lectura del so no es pot fer d'aquesta manera sinó que s'ha d'estar produint contínuament. Per aquesta raó, en el projector la cèl·lula fotoelèctrica lectora de so es col·loca separada de la projecció d'imatge, en la part en què el film es mou contínuament. Per als formats de 35mm la lectura de so està avançada 20 fotogrames respecte la d'imatge. Això significa que el so corresponent a una determinada imatge no es troba en el tros de pista òptica del costat sinó en el corresponent a 20 fotogrames abans.

En el sistema de so magnètic s'enregistra la informació sonora sobre una pista magnètica com la dels magnetòfons. Aquesta banda pot estar incorporada sobre el mateix suport o separada. En el primer cas, l'aspecte del fotograma és semblant al del so òptic amb una o diverses estretes tires magnètiques fixades amb adhesius en un costat de la pel·lícula. Hi ha formats que tenen diverses d'aquestes cintes magnètiques. Per exemple, el format de 70mm que n'hi incorpora 6, 1 a cada costat de la imatge i 2 a cada costat de les perforacions. Al contrari de l'òptic, el so magnètic en formats professionals està enregistrat després de la seva imatge corresponent amb un retard que varia segons el format.

Si el so està enregistrat en una cinta diferent de la d'imatge, el sistema s'anomena de doble banda i pot tenir diverses variants, segons estigui en una cinta magnètica convencional, que pot ser de diverses amplades, com ara 1 polzada, 1/2 polzada, 1/4 polzada o en una cinta cinematogràfica de 35mm perforada que reserva tot l'espai útil del fotograma per a una banda magnètica contenint el so. Aquests sistemes magnètics especials acostumen a fer-se servir només en els formats de visionat espectacular com l'Imax i les seves variants o fins i tot a l'antic Cinerama.

Darrerament es fan servir també sistemes de Compact Discs de so sincronitzats amb el projectors. Els seus avantatges són la qualitat, solidesa, senzillesa d'us i rapidesa d'accés. Els seus inconvenients principals venen de les dificultats de sincronitzar projector de cinema i lector de compact disc.

En els últims anys s'han introduït molt bons sistemes de reducció de soroll com ara el Dolby Stereo, que té una variant per 70mm. amb so magnètic i una altra més utilitzada per 35 mm. que enregistra 4 pistes monofòniques codificades sobre les dues pistes de so.