Ja en els primers temps de desenvolupament del cinema, Edison havia intentat sincronitzar el seus Kinetoscopi i Phonograf. Fins i tot en 1913 havia fet alguna presentació pública d'aquest doble dispositiu. Altres inventors com Léon Gaumont en 1901 a França i James Williamson i Cecil Hepworth, que introduïren el seu sistema Vivaphone en 1909 a Anglaterra, van fer intents sense èxit. Els dos problemes principals de tots ells eren l'amplificació del so, inabastable en aquella època, i la sincronització entre imatge i so, que necessariament havien de provenir de dos aparells diferents i molt diversos.

El primer pas cap a solucions reals d'aquests problemes el va donar la construcció per part de l'americà Lee De Forest del Audion, la primera vàlvula triode, a partir de la qual els enginyers de la companyia Western Electric, filial de AT&T, que havia comprat la patent, van començar a desenvolupar amplificadors i a investigar sistemes de so en disc i en pel·lícules. Paral·lelament, l'empresa rival General Electric treballava en un sistema fotogràfic de posar so juntament amb les imatges.

Els executius de les grans productores cinematogràfiques es van mostrar en principi reticents a la introducció del so en el cinema. No obstant això, després d'algunes demostracions privades, la Warner Brothers es va associar amb la Western Electric per introduir el 1926 un sistema practicable de cinema sonor. Es tractava del Vitaphone, en el qual el so enregistrat en uns grans discs es sincronitzava amb la imatge del film. En aquest format es va produir el 1927 la famosa primera pel·lícula sonora, "El cantor de jazz" amb Al Jolson.

El sistema Vitaphone va ser la millor alternativa fins el 1930 en què la indústria cinematogràfica adoptà el Movietone, introduït en 1927 pels inventors Theodore Case i E.I. Sponable, inspirats en el sistema Phonofilm de Lee De Forest. El Movietone permetia ja enregistrar el so directament en una banda al llarg de la pel·lícula. El sistema estava basat en el treball del francès Eugene Lauste que, en 1904, havia aconseguit codificar so en una emulsió fotogràfica. Un altre sistema alternatiu tecnològicament interessant, el Photophone, de la companyia RCA, va ser rebutjat a causa de les condicions contractuals inacceptables d'aquesta.