La cambra fosca és un dels aparells òptics amb més antiguitat. Ja en parlen, entre d'altres Aristòtil, Al Hazen i Leonardo da Vinci. Tots ells havien observat que si es fa un petit forat a una paret d'una habitació completament obscura es forma a la paret oposada una imatge invertida del que hi ha a l'exterior.


 5. Una cambra fosca en un gravat del XIX
 

Projecció cap endins: la cambra fosca

Al segle XVI ja es feien projeccions "cap a dins" basades en el principi de la cambra fosca. És aquest un dels aparells òptics amb més antiguitat. Hi ha referències en escrits d'Aristòtil al segle IV abans de la nostra era, del matemàtic àrab Al Hazen i de Leonardo da Vinci. Tots ells havien observat que si es fa un petit forat a una paret d'una habitació completament obscura es forma a la paret oposada una imatge invertida del que hi ha a l'exterior. Van ser finalment el matemàtic holandès Gemma-Frisius en 1544 i el renaixentista napolità Giovanni Batista della Porta en 1558 els qui van estudiar i descriure acuradament la cambra fosca. Aquest últim, en 1589, va presentar una experiència en què projectava les imatges en moviment produïdes per uns actors situats a l'exterior.


 
         


Curiosament, els dos grans sistemes històrics de "projecció" cap endins i cap enfora els trobem avui també en les dues grans formes de consumir audiovisual: en la intimitat o públicament.

 6. La llanterna màgica segons Kircher



Els principis òptics de la llanterna màgica són pràcticament els mateixos de qualsevol projector de diapositives o cinematogràfic actual. Un focus lluminós, un condensador, un objecte transparent, un objectiu i una pantalla.

 

Projecció cap enfora: la llanterna màgica

Però totes aquestes representacions consistien en projectar de fora cap endins, del mon real cap a la pantalla de visualització. Com veurem, aquesta línia d'invents de projecció "cap a dins", més intimista, coexisteix amb la quantitativament més important de projecció "cap a fora" al llarg de la història dels precursors del cinema. El cinema tal com l'entenem avui pertany òbviament a la segona: es projecta cap el món real el que està inscrit en alguna part o suport de representació intern. Avui, amb l'ús privat del vídeo i sobretot amb els sistemes interactius d'accés a la comunicació i d'immersió com ara la realitat virtual, tornen a tenir importància creixent els sistemes de "projecció" personalitzada.

La llanterna màgica va ser descrita per primer cop pel jesuïta pseudocientífic Athanasius Kircher en la seva obra monumental "Ars magna Lucis et Umbrae" de 1671. Però abans era ja prou coneguda. Se sap que al llarg dels segles XVII i XVIII els titellaires viatjaven per Europa divertint i espantant l'ingenu públic de l'època amb els efectes sobrenaturals i terrorífics que produïen amb les seves llanternes. Per la seva temàtica i el tipus d'atracció sobre el públic es consideren aquests espectacles un dels primers antecedents de les pel·lícules de terror del segle XX.

Els principis òptics de la llanterna màgica són pràcticament els mateixos de qualsevol projector de diapositives o cinematogràfic actual. Es tracta, en essència, d'un potent focus lluminós (la flama al costat de la lletra I en el dibuix de Kircher) concentrat mitjançant una lent anomenada condensador sobre un objecte transparent. La imatge invertida d'aquest objecte es projecta a través d'un forat, proveït d'una lent convergent anomenada objectiu (H en Kircher), sobre una pantalla blanca (G).

 
         



Cap a 1790 el belga Etienne Robertson aconseguí un gran èxit a París amb la seva Phantasmagoria. El decorat era una capella gòtica sobre la qual projectava tota mena d'espectres, dimonis, bruixes i fantasmes.


  7. La Phantasmagoria de Robertson

  8. Una "triunial"



El resultat de les projeccions amb llanterna màgica depenia molt de l'habilitat del projeccionista, que sovint es convertia també en un creador d'imatges i d'efectes. El cinema, amb una tècnica més complexa però d'ús més simple, acabarà amb aquesta figura.

9. El llanternista podia, manualment, crear senzilles il·lusions de moviment.



A banda dels moviments lligats a la pròpia projecció i que són antecedents de les panoràmiques, els zooms o les fosses, els llanternistes van intentar que les pròpies imatges projectades tinguessin també alguna mena de moviment propi.

 

A partir del segle XVIII els espectacles de llanterna màgica s'anaren estenent per Europa amb una sofisticació tècnica cada cop més important. Cap a 1790 el belga Etienne Robertson aconseguí un gran èxit a París amb la seva Phantasmagoria. El decorat era una capella gòtica sobre la qual projectava tota mena d'espectres, dimonis, bruixes i fantasmes. La projecció es feia pel darrere i, movent la llanterna sobre unes rodes i ajustant l'objectiu per a mantenir el focus, feia que les seves imatges es fessin petites o grans amb els conseqüents efectes espantosos.

Altres llanternistes van continuar i perfeccionar els avenços de Robertson. Per exemple, Henry Langdon Childe va fer servir les imatges de dues llanternes màgiques per aconseguir dissolucions i sobreimpressions d'imatges.

La llanterna màgica va arribar al seu màxim desenvolupament un segle després de Robertson, cap a finals del XIX, quan els òptics anglesos construïren llanternes de gran complexitat que exigien diverses persones i el coneixement de llibres d'instruccions per treure'n el màxim profit.

A la figura es pot veure una triunial, llanterna triple anglesa de cap a 1890. Tenia una altura de 84 cm. i era de fusta de banús i de bronze. Ajustant els tres objectius sobre una mateixa pantalla es podien aconseguir elaborats efectes de sobreimpressió, foses, encadenats etc. Com es veu, i a diferència del que passarà més tard amb el cinema, l'eficàcia de les projeccions amb llanterna màgica depenia molt de l'habilitat del projeccionista, que sovint es convertia també en un creador d'imatges i d'efectes. El cinema, amb una tècnica més complexa però d'ús més simple, acabarà amb aquesta figura.

Des de bon principi, l'èxit dels espectacles de llanterna màgica depenia de l'espectacularitat i dinamisme aconseguits. Per això molts dels seus creadors van intentar introduir el màxim de moviment en les escenes. A banda dels moviments lligats a la projecció que, com hem vist, van arribar a graus elevats de sofisticació, van intentar que les pròpies imatges projectades tinguessin també alguna mena de moviment. Es van inventar tot un conjunt d'enginyosos dispositius com el què es veu a la figura en què hi ha dues posicions extremes diferents que es van alternant manualment, o altres en què es feien girar vidres circulars per projectar successivament diverses posicions i produir rudimentàries però prou efectives i encantadores animacions.