Ja al segle XI hi ha constància d'espectacles d'ombres a la Xina. Les figures es feien amb pell d'ase, engreixada per fer-la translúcida i retallada i pintada en forma de filigranes exquisides. Es movien amb filferros i es projectaven les ombres acolorides sobre paper o seda.




En alguns indrets del món, els espectacles tenien dues cares, una per a cada sexe. A les "Wayang Kulit" de la illa de Java, els homes contemplaven l'espectacle de cara, com si es tractés d'unes acolorides titelles, mentre les dones, que l'havien de contemplar pel darrere, veien espectacle d'ombres en blanc i negre, autèntic precedent del nostre cinema.

3. Un cartell d'ombres xineses d'època victoriana.



La millor època de les ombres xineses es produeix a partir de 1880 quan falta ja poc per a que arribi el cinema. En el principal cabaret que les emprava, "Le Chat Noir", de París, es feien servir ja moltes de les tècniques expressives que caracteritzaran el cinema.


  4. Els bastidors de "Le Chat Noir"
 

A tota Europa occidental els espectacles a base d'ombres es coneixen com a ombres xineses. No se sap si realment es van originar en el gran país asiàtic o als seus veïns Índia i Java, però ja al segle XI hi ha constància d'espectacles d'ombres a la Xina. Les figures es feien amb pell d'ase, engreixada per fer-la translúcida i retallada i pintada en forma de filigranes exquisides. Es movien amb filferros i es projectaven les ombres acolorides sobre paper o seda.

Les figures de les ombres xineses de Java, anomenades "Wayang Kulit", són molt boniques. Estan fetes de pell de búfal i acuradament pintades amb colors i daurats. La raó és que els homes contemplaven l'espectacle de cara, com si es tractés d'unes titelles, mentre les dones, que l'havien de veure pel darrere, veien l'autèntic espectacle d'ombres en blanc i negre. La temàtica era sempre religiosa i relacionada amb els poemes èpics hindús.

Els espectacles d'ombres es van anar desplaçant cap a Europa passant pel Pròxim Orient, per Pèrsia, per Turquia i per Grècia, ampliant en el viatge els seus repertoris i temàtiques. A principis del segle XVII arriben a Europa Occidental. L'autor anglès Ben Johnson les esmenta en un conte de 1633.

A principis del segle següent, el XVII, hi ha constància de teatres d'ombres en ciutats com Venècia o Londres (1737) a on havien estat portades per artistes italians. Les ombres s'introduïen també com a complement en alguns espectacles teatrals com ara "Harlequin's Invasion" de Garrick, el 1759.

Semblen ser també artistes italians els que estan a l'origen de la definitiva gran expansió de les ombres per Europa a partir de 1770. El camí seguit sembla anar d'Itàlia a Alemanya, on el mateix J.W. von Goethe fundà el seu propi teatre d'ombres, i d'aquí a França i Anglaterra. Qui sembla haver contribuït més a aquesta moda és un italià anomenat Ambrogio que, tot canviant el seu nom per Ambroise, va presentar el seu espectacle a París el 1772 i a Londres el 1775.

Els espectacles d'Ambroise eren ja molt sofisticats. El més popular representava una tempesta a alta mar amb raigs i trons que terminava en un naufragi. A Londres va tenir un gran èxit i va propiciar l'aparició a la capital anglesa d'un gran nombre de professionals i teatres especialitzats entre 1770 i 1790 i que grans productors d'espectacles com Philip Astley incloguessin ombres en les programacions regulars dels seus amfiteatres.

Molts dels espectacles d'ombres aconseguien ja en aquesta època efectes d'animació força espectaculars. Per exemple en el què feia a Londres, cap a 1781, un pintor i decorador alsacià anomenat Phillippe-Jacques de Loutherbourg. S'anomenava Eidophusikon i s'anunciava literalment com "una sèrie d'imatges en moviment capaces d'unir pintor i mecànic tot reproduint el moviment natural amb un grau elevat de semblança". Era un teatre d'efectes: escenes en miniatura disposades de forma adient es veien animades mitjançant un hàbil joc de les llums i les ombres. Alguns dels temes eren escenes londinencs, de les cataractes del Niàgara o una imatge del "Pandemonium", el palau del diable a "El paradís perdut" de Milton.

Passades de moda a partir de 1790, al principi de l'època victoriana es va donar un ressorgiment d'aquests espectacles amb el nom de "Galantee Show". Moltes vegades es tractava de teatres de titelles que, en arribar la nit, es transformaven en senzills teatrets d'ombres.

A França, a la mateixa època es van crear també molts teatres d'ombres que van tenir una existència més contínua que els seus rivals anglesos. El teatre més gran, creat a Versalles el 1772 per Dominique Séraphin, va existir fins a 1870.

La millor època de les ombres xineses a Europa es produeix a partir de 1880 quan falta ja poc per a que el cinema acabi definitivament amb el seu interès popular més enllà de la simple curiositat. En aquell any s'obre a París "Le Chat Noir" de Rudolph Salis. Es tractava d'un cabaret on s'oferien espectacles musicals i on el pintor Henri Rivière mostrava el seu espectacle d'ombres xineses. Els temes eren diversos, des d'escatològics o gairebé pornogràfics fins a la sàtira política, les alegories poètiques o els temes nadalencs. L'important de Rivière és que va inventar sofisticats sistemes de llums i ombres per tal d'aconseguir efectes visuals com les foses, els encadenats i superposicions de colors que prefiguren elements del futur llenguatge del cinema.

"Le Chat Noir" va tancar en 1897 amb la mort d'en Salis, el seu propietari. Henri Rivière i altres pintors com Caran D'Ache van continuar treballant amb gran perfecció a altres teatres parisencs. Però el cinema havia nascut: a pesar de la seva bellesa i sofisticació aquest tipus d'espectacle havia mort com a producte de masses quan en 1914 va començar la Primera Guerra Mundial.