Igual que havia passat amb el so, ja des dels inicis del cinema es va intentar afegir color a les imatges projectades. Pel 1900 s'havien presentat ja diversos sistemes poc operatius. Molts d'ells es basaven en el pintat a ma, un a un, dels fotogrames. El mateix Mèlies va incorporar algun d'aquests processos a les seves cintes. A mesura que els films es feien més i més llargs aquests procediments es van anar demostrant absolutament ineficaços.

En canvi, un procés que va funcionar millor en els primers temps del cinema va ser el tintat o viratge de la pel·lícula: el resultat de tots dos processos és donar a un film en blanc i negre una tonalitat de color uniforme. Això es va usar sovint per aconseguir determinats efectes en escenes concretes; per exemple es tenyia de blau una escena de nit, de verd una de paisatges, de groc un interior, de vermell una de violenta etc. L'aparició del cinema sonor va determinar la fi d'aquests sistemes que interferien en la qualitat de la reproducció sonora. A més, la incorporació de so al cinema va comportar un interès per les representacions realistes en les quals els tintat d'escenes no encaixava.

La veritable introducció del color real en el cinema va venir de la ma de la companyia Technicolor. Fundada en 1915 al voltant d'un primer sistema additiu basat en dos colors primaris, la companyia va anar subsistint precàriament durant gairebé 20 anys amb diversos sistemes no gaire reeixits. En 1922 va desenvolupar ja un sistema sustractiu basat també en dos colors que era força complex i es va fer servir fonamentalment per insertar algunes seqüències de color al mig d'una pel·lícula en blanc i negre, tot i que The Black Pirate de 1926 i alguns musicals es van fer sencers amb aquest procediment. En 1929 va introduir un nou sistema també sustractiu i basat en dos primaris; era molt millor que l'anterior i es va fer servir per a alguna pel·lícula sencera com ara "On with the show" de 1929. Però es tractava encara d'un sistema molt car i que donava còpies d'escassa qualitat.

En 1932, finalment, va introduir el procés que permetria l'entrada del color en el cinema: es tractava d'un sistema sustractiu basat ja en els tres colors primaris magenta, cian i groc. La càmera emprava tres pel·lícules a través de les quals passava la llum separada en tres feixos per uns prismes. Era molt voluminosa, el sistema en general era complex però la qualitat del color era excepcional. Les primeres pel·lícules en emprar aquest sistema van ser les animacions de Walt Disney Flowers and Trees (Arboles y Flores) de 1932 i Three Little Pigs (Los tres cerditos) i el llargmetratge d'imatge real La Cucaracha de 1934.

A més de complex, el procés Technicolor era molt car. Un film amb costos de producció en blanc i negre de 200.000$ passava a costar 300.000$. Això i el punt de vista dominant a la indústria cinematogràfica del moment de que el color no contribuiria en res a la comercialitat del film va endarrerir una mica la introducció massiva del color. Finalment, l'èxit de pel·lícules de gran pressupost com Gone with the wind (Allò que el vent s'en dugué) en 1939 i d'altres va fer que el color s'anés emprant en cada cop més produccions cinematogràfiques sobre tot dels gèneres fantàstic, musical o d'aventures.

A partir d'aquell moment Technicolor va dominar el mercat durant gairebé 20 anys. Per raons comercials i de qualitat, controlava completament el seu procés: les seves càmeres no es venien, només es llogaven i totes les produccions havien d'incloure un tècnic assessor de la companyia i fer servir el maquillatge per ella recomanat. El procés de revelat i copiatge, finalment, havia de fer-se també en els laboratoris Technicolor.

En 1950 Eastman Kodak, que venia investigant també des dels anys 20, va introduir un sistema de color basat en una sola cinta, el Eastman Color, versió millorada del procés alemany Agfacolor. Era molt més senzill, funcionava en una càmera qualsevol i el revelat i positivat eren força semblants als ja habituals en l'època. A més, la resolució de la impressió Technicolor es va mostrar insuficient pels nous formats de pantalla ample que en aquell moment s'estaven desenvolupant. La primera pel·lícula en format CinemaScope, The Robe (La túnica sagrada) de 1953, es va fer ja en el nou sistema. Amb tot això, la darrera pel·lícula Technicolor, Foxfire es va produir en 1954. La claredat, intensitat i brillantor que proporcionava el seu sistema, però, no van ser superades fins que en els anys 70 Eastman va introduir el seu procés d'impressió CRI (Colour Reversal Internegative).